Entrevista a Marc Prenafeta

Entrevista a Marc Prenafeta, a RAC1, divendres 6 de novembre de 2009

Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició

Aquesta és la meva contribució al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Espero que t'agradi. Ja m'ho diràs. Bona setmana!

Xorissos i xorissos

Segueixo poc els telenotícies. Però vist el que ha passat en les darreres hores, no he pogut resistir-me a veure què diuen. Es veu que hi ha una onada de corrupció a Catalunya. I el jutge súper star de l’Audiència “Nacional” ha decidit prendre cartes en l’assumpte. Així queda clar qui mana, qui té els cossos i forces de seguretat i com resta, altre cop, el ja tant agònic concepte d’autogovern. He de confessar que tot aquell ramat de guàrdies civils, entrant i sortint de l’ajuntament de Santa Coloma, és un espectacle que fereix la meva sensibilitat. Què se suposa que n'hem de fer amb el Mossos?

Veig, d’altra banda, que el cas Millet ha desaparegut de l’escena. Tota aquella informació que anava sortint en compta gotes, les filtracions interessades d’un sumari sota secret -que era munició per aconseguir allò que sembla impossible d’arribar-hi per vies democràtiques-, tot allò s’ho ha dut una ventada. La vena involucionista d’aquesta gent sembla que no té un sostre a la vista. Ah, i el paper de periodistes i mitjans, a l’alçada del betum.

I vet aquí com han canviat les tornes. La garzonada ha frenat sobtadament les ganes incendiàries de fer servit la justícia com a Cavall de Troia. Tota aquella superioritat moral que exhibeix l’esquerra a base de jugar amb les cartes marcades, ha quedat aturada en sec. Amb una contundència tal que ara fins i tot demanen una treva.

Ahir tots els que no votem socialistes érem tractats de vulgars xorissos, pel màxim responsable del PSC i actual president de la Generalitat. Avui ja proposen amicalment una treva. Potser és que n’han trobat de més grossos. De xorissos, vull dir. De tant com s’han arribat a mirar el melic i d’escampar la mentida no se n’havien adonat que els tenien dins de casa.

Cas perdut

L’altre dia el majúscul i irreductible compatriota Arnau Oteji advertia al Cimera que en Montilla és un “cervell espanyol envasat al buit”. I això que podria semblar un despropòsit, avui al mateix cervell li ha faltat temps per certificar el seu estat envasat. “Montilla creu que el 'cas Millet' no afectarà electoralment CiU”, diu el titular de l’Agència catalana de notícies. Sembla ser que l’electorat de CiU no és sensible a aquesta mena de coses. Com no li afecta al PP el cas Gürtel. (El cuento de sempre sobre la dreta, quan l'esquerra fa aigües). La disquisició és pròpia d’un objecte envasat al buit i allunyat de la realitat. Considerar xorisso tothom qui no vota socialista és un acte propi d’algu a qui ja no li cal l’envàs al buit perquè té el cervellet entrat en vies de fossilització.

Dones i vídues

M'he afeccionat al xarop de saüc diluit en aigua. M'hi he quedat ben enganxat. Escolto la mar i els grills a la fosca. Fa una nit esplèndida. Corre l'aire oxigenat, perfumat amb puntes d'herba fresca. Milers i milers de llumetes dibuixen una línia d'horitzó en la llunyania. Fa goig la contemplació dirigida cap el no res. Decideixo escoltar "Take Your Shirt Off", dels T-Pain. Mentre, aprofito per penjar el que ha de ser el proper post que ha d'apareixer aquest dilluns, al Blog Gran del Sobiranisme. Es podrà veure a partir de dos quarts d'una. Com mana la tradició.

Bona setmana!

Demà serà un altre dia

Després de mesos de preparació, ahir ens va fallar el sopar al que la meva dona i jo havíem d’anar. El convidat estava indisposat. Malgrat tot, lluny de lamentar-ho, he de dir que vaig quedar alleugerit. Fa temps -exactament avui fa deu mesos!- que vaig començar una vida entre ermitana i espartana. Forma part del ritual que s’enceta en venir una criatura al món.

Em costa molt renunciar a les estones de qualitat que puc passar amb el meu fill. Unes són pel matí, quan em desperta. Ja fa dies que me’l trobo dempeus, agafat a la barana del llitet, somrient. Les altres arriben per la nit. El moment de fer-lo anar a dormir és un espectacle que aviat canviarà i serà impossible de recuperar.

Tinc amics que m’han fet saber llurs teories. El nen ha d’aprendre a dormir tot sol. Potser sí. I a menjar amb cullera. Però no saben el que es perden. Nosaltres hem optat pel balancí i anar-lo gronxant, damunt nostre. No se sap dormir d’altra forma. És una estona delirantment magnífica. Mentre ell agafa el son, a mi se me’n van tots els mals, el cansament, la mala llet i les ganes de sopar fora.

He de ser molt curós. Ara he arrodonit tant la tècnica que en un pim-pam-pum el nen queda mort. I això m’emprenya. Per tal d’estirar el ritus, l’he d’espavilar fins que no pot més. Aleshores , allí a les fosques, amb els ulls clucs i amb el seu caparronet reposant en el meu pit, ell comença a fer esforços titànics per aixecar un braç. Noto la minúscula maneta que tiquitiquitiqui va pujant. A dures penes palpa l’espatlla fins arribar al coll. Després la papada i puja cap a una galta. S’atura un moment en els llavis. Aquella ma trepadora salta cap el meu nas. Toca toca toca de forma que el seu palmell i tots els ditets poden agafar-me ben bé la punta. I quan decideix que ho té perfectament apamat me’l retorça, amb un gir sec i veloç. Em clava les ungles amb tal maldat que més d’una vegada he acabat amb anant directe cap a la farmaciola. És el senyal que la broma no dona per a més. I demà serà un altre dia.

De cap a peus!

Els pressupostos de l’estat tiraran endavant. Gràcies al PNB i als canaris. Em meravella la capacitat de’n Zapatero per treure tant de suc a una mateixa llimona. Se suposa que els bascos, un cop han fet de perfectes banyuts, rebran a canvi quantitats ingents de matèries que beneficiaran el seu país.

En el paper també de banyuts, els catalans i molt particularment els que encara tenim l’humor de defensar les bondats de CiU, hem d’estar infinitament agraïts als bascos per tant de sacrifici. Després del que hem hagut d’empassar-nos jo no les tenia totes amb la deriva que podia prendre en Duran. CiU hauria de gastar el “No” sistemàticament per a un partit que no ha fet altra cosa que estafar-nos. L’únic que rebem del talante és la mentida i l’oprobi. I en el cas particular de la gent de CiU això es podria multiplicar a l’enèsima. Sort, sort, n’hem tingut dels bascos, que ens han allunyat de qualsevol temptació. (Sembla increïble poder comprovar que hi ha encara qui pot superar-nos i de molt).

El PNB fa quatre dies que esbombava un Pla Ibarretxe, perquè l’Estat espanyol no complia amb el que pactava políticament. El seu estatut se’ls quedava esquifit. I, ves per on, ara, justament ara que els han clavat la ganivetada de la seva vida, ara recolzaran uns pressupostos a canvi de tornar a pactar quartos i concessions polítiques.

A qui n’hi ha uns quants que no n’aprendran mai. Ni a base de rebre escarments exemplars i humilacions públiques. Qui és el maco que hores d’ara pot creure en la paraula d’en ZP? A qui n’hi ha uns quants què, potser sense saber-ho, no són més que uns perfectes espanyols. De cap a peus.