El "gustàs" de debò

La meva vida porta uns dies frenètics. Hi ha feines de les quals no em puc escaquejar, per més que ho intenti. Ara, quan tinc una estona aprofito per navegar en els mars de sempre.

Una cala on sempre em returo és a la del Cimera Extraordinària. Sempre hi ha un raig de sol que t’alegra la vida. S’hi pot trobar el bo i millor: la crua realitat.

Fa dies que els indicis apunten en el bon sentit. Cal ser prudents i continguts. Tota prudència serà poca. Ara, també cal començar a fer notar que s’està gestant un canvi al si d’ERC.

Resulta que a les seccions locals RCat comença a tenir una presència que oficialment no era comptabilitzada. Resulta que RCat és la segona candidatura amb nombre d’avals. Resulta que l’equip d’en Carod –o ell mateix- denuncia mobbing al si del partit. Resulta que els puigcercosians tenen TV3 per fer tantes declaracions i anuncis en calent de campanya com vulguin. Resulta que ara es tornen liberals. Resulta que ara escriuen llibres. Resulta que s’han de reprogramar actes centrals perquè no s’hi apunta ni la claca. Resulta que en la reprogramació ara t’ofereixen un pack difícil de rebutjar: autocar, teca i entrada al Catalunya-Argentina. 10 euros en el millor estil del “el gustàs de passar de quarts!”. Resulta que significats alts càrrecs de l’administració opten per RCat. Resulta que els segueixen tota una rècula de gent, també molt significada. Resulta que de tot això es produeix un silenci sepulcral en la premsa convencional.

Resulten tantes coses, que fins i tot hi ha qui es desmelena a la pròpia seu de Calàbria, per allò tant humà, suposo, d’intentar posar els ous a diferents cistells. Sembla que el sector Puicercós-Uriel no els acaben de quadrar els números i sempre hi ha el funcionari vocacional que no vol perdre tal condició, mani qui mani. El funcionari vocacional ha començat a ensenyar alguna pàgina d’algun d’aquests magnífics informes que ara corren amunt i avall i sembla que el de menys és a veure qui el pagarà. El que de debò és rellevant és aquest nerviosisme que fins i tot sembla arribar al cor del sistema.

Hi ha molts indicis que apunten en un bon sentit pel que fa a l’augment de la credibilitat de l’opció RCat. Tot i que les filtracions apuntades són una anècdota, sempre ajuden a confirmar el que només queda al nivell de la pura intuïció. En Carretero és l’opció creïble, afortunadament.

Potser el silenci que corre als mitjans tradicionals només fa forat al buit. Clama al desert. El que és realment decisiu és anar a fer el porta a porta, trepitjar territori i que et rebin amb els braços oberts. Veure que som a prop de tancar un cicle, que va més enllà de la intendència de partit, això si que és un “gustàs”!.

Notícia d'ERC

Aquest cap de setmana ha tocat fer bondat. Molta. Ha tocat treballar i només he aturat una mica per veure algun flaix televisiu, a l’hora del dinar o del sopar. Hi ha hagut dues coses que m’han semblat significatives: el tema de l’aigua i el congrés d’ERC. Sempre en versió TN del règim.

Pel que fa a l’aigua, ho deixo per més endavant. Em sembla que aviat la crosta intentarà una de les seves millors piruetes informatives. Però ara només em limitaré a la intoxicació referida al segon cas.

El que passa a ERC és un tema que em fa molt de respecte. Aquesta deriva, si te la mires en clau de país, no pot deixar-te indiferent. Té un cantó molt positiu, perquè esperona de bona fe a molta més gent del que seria l’estricta militància. Que la política encara provoqui determinats estímuls vol dir molt a favor d’ERC, doncs. Això no ho sap fer tothom.

L’altra cosa és l’espectacle que es munta amb càrrec a ERC. No hi ha cap partit amb un procés semblant al d’aquesta formació. El PSOE va ser un cas emparentat potser a aquest, però després d’una experiència de govern molt més llarga i contundent.

ERC ha estat la clau. No el pes pesant. Ha passat de generar una eufòria a la depressió. I això no ho dic amb ganes de fer el burxeta. Només cal anar veient com es perden a grapades, els vots. Li passa el mateix que li podria passar a qualsevol, però després d’anys i panys exercint molt de poder. A mi em sembla que no hi ha cas comparable al seu.

Una part d’aquest procés, d’aquest cremar etapes frenèticament, probablement cal atribuir-ho a mèrits propis. A no haver calibrat exactament què significa governar. Això de voler anar amb cotxe oficial pel matí i d’enrotllat a la mani, per la tarda, es fa difícil de vendre. I molt. Per tant, aquí el que cal és replantejar-se moltes coses, que poden arribar als fonaments de determinades idees massa il·luses o massa dogmàtiques.

I l’altre gran pes pesant que caldria valorar, que ni es veu, ni es toca, però que mata, són les males companyies. Una part d’aquesta precipitació cap al vuit, en temps rècord, no són només les pardalades. Sinó la forma amb que els col·legues de govern tan deslleialment les publiciten.

Jo no sé si recordes, per exemple, les corregudes a les Cortes Espanyoles que el mindundi d’en Puigcercós feia direcció al registre per entrar no sé quina iniciativa i per acabar votant els pressupostos. I el nano fracassava. Tot perfectament retransmès en un quasi directe, veus i soroll d’ambient inclosos, per fer diana en la voluntat de trametre una perfecta escena de patetisme polític. En Puigcercós quedava com un rústec milhomes. Això sí, l’endemà l’implacable negociador, a votar socialista. Així es van acabar les republicanes rebel·lies a la cort del rei d’Espanya.

Aquesta televisió que surt d’on sigui, com el millor dels productes Acme, per deixar en fals a en Puigcercós i tota crosta que no sigui la seva, té el seu efecte. No en dubtis. Què coi hi feia en aquells moments una càmera de televisió, preparada per córrer si calia rere el ridícul dels ridículs?. Com anècdota per farcir un programa de zappings, encara. Però a un TN?. Mala llet. Molt sibil·lina, però mala llet.

Fixa’t la quota de pantalla que té el procés d’ERC, els talls que es trien, la confrontació que s’hi atia. Mai ERC ha estat tan notícia com ara. Les ganivetades entre Puicercós i en Carod són un dels espectacles més lamentables i odiosos que he vist. Puigcercós està essent utilitzat de la forma més pueril i estic segur que n’està més que cofoi. En Carod fa el número passivament. Deixa entrar les càmeres i veus talls del seu míting. Però en Puigcercós és actiu. Fa declaracions, llença avisos per a navegants via una carxofa de TV3.

Celebro que en Carretero no formi part d’aquesta sèrie de Pressing Catch. Enfonsar ERC no és l’objectiu. Renovar el partit, reorientar l’estratègia. Repensar el missatge, fer autocrítica. Tot això és ben diferent a carregar de goma 2 el vaixell que tragina una gran part de les il·lusions catalanes. Avenir-se a aquest joc no pot sortir de franc, de cap de les maneres. Espero que, d’aquí a juny, la militància haurà pensat com posar-hi remei. Encara s’hi és a temps. I és possible.

Presentacions, Mir i calcetes

Suposo que com a bon blogaire un moment o altre vas treure el nas pel blog de la Mireia. Al final s'ha sabut el perquè de tot plegat. La Mireia no és tan Mireia com semblava i el blog ha acabat en forma de llibre. Hi ha un calendari de presentacions. A Barcelona serà dimecres dia 21 de maig, a les 19.30h -dos de 8-, a la Llibreria Catalònia. Si res no em falla, allí ens hi veurem.

Us en deixo l'epíleg.

Us en deixo, també, un fragment del llibre on es fa una picada d'ull a aquest blog. M'ho van fer arribar gràcies a un afortunat error. Sempre em va caure bé la Mireia, tot i no lograr fer-la canviar d'idees polítiques. Ara em cauen millor na Mir Roy i en Manel Riu. Moltes gràcies!.

És curiós el recorregut que pot arribar a fer aquest Itching like grass. Fer parada en alguna pàgina de "Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)"!. Mai m'hagués pensat trobar-me en aquesta mena d'excursions. Tot un honor i tot un gran plaer.

Tarda a Vallromanes

Coneixia de fa temps en Toni Ibáñez. Només virtualment. (Qui no coneix el Sr. Ibáñez!). És un personatge catosfèric amb un llarg recorregut. És un tipus que no s’arronsa. Això ho ha sabut convertir en virtut. Es va implicar en l’organització de les Jornades de la Catosfera i de seguida va veure que al món blogaire hi ha fusta suficient per a guarnir un bon llibre.

Ara mateix acabo de tornar de la presentació de “La catosfera literària 08-Primera antologia de blogs en català”. He vingut pensant com de ràpid m’ha passat el temps. Ep, vinc d’una presentació d’un llibre!. Aquesta mena de coses són feixugues, per dir-ho finament. He sortit més que satisfet. Jo i tant d’altres. Una presentació d’un llibre és un coi de tràmit, per norma general. Hi ha un parlament, quatre aplaudiments obligats i -en el millor dels cassos- una copa justeta de cava calent. I cap a casa.

Aquesta tarda el Casal de Vallromanes bullia. Això que havia de ser un tràmit, en Toni ho ha sabut convertir en un festa molt ben orquestrada. Ha estat, segurament, un treball de xinos arribar al punt que hem viscut aquesta tarda –veig que parlo ja d’ahir!-. Presentat per na Marina Martori, hem assistit a uns interessants els parlaments d’en Saül Gordillo, en Marc Vidal, el mateix Toni Ibáñez i l’editor del llibre, en Jordi Ferré. Molt encertada la lectura de fragments d’aquest llibre per part de l’actor Jaume Comas. I tot combinat amb un “quintet” de jazz, la jarband, que després ha seguit amanint les converses amb la Joana i família, la Cruella o el Veí de dalt –més fugaçment-, mentre corria la teca. També vull fer-ho notar: el menjar i el cava, deliciós. He tingut el plaer de conèixer en Rubèn Novoa i el rei dels Gumets, en Jordi Torà. (N’Elia Romaní queda per una altra ocasió). També he topat amb en J.M. Tibau. Una tarda-nit deliciosa.

S’ha d’agrair i molt les coses fetes cuidant tant el detall. Avui hi ha hagut alegria pels descosits. No és fàcil organitzar un acte multitudinari on s’hi respiri aquest bon caliu. Vull felicitar públicament a en Toni. No és gens fàcil, repeteixo, muntar tot aquest ciri i que surti tant bé. Vull animar-lo a que segueixi fent coses com aquestes. És així que aquest país es construeix gran i respectat.

Avui he sortit clarament convençut que arribaré a tastar els canelons que fa sa mare. (Fa dies que em treballo el tema!). Han de ser una veritable joia. Algú que s’ha criat amb aquesta matèria, per força li han de sortir les coses com les d’aquesta tarda a Vallromanes. L’enhorabona, doncs, Toni!.

(Ara penjo el post i vull dedicar una estona a llegir el llibre)

Linxaments morals de Catalunya

La forma en que aquest país va perdre la sobirania, ha estat una gran base pel linxament. Des del setge a Barcelona, la tàctica del linxament s’ha prodigat en formes més o menys barroeres, arribant fins avui.

A vegades, llegint per exemple, fets sobre el 1714 veus que tampoc han canviat gaire les coses. Hem passat del linxament físic i moral per part de les tropes espanyoles al –fins fa ben poc- linxament exclusivament moral. Ara les tropes s’han convertides en ses senyories. Però les ganes de linxar, intactes. Qualsevol que repassi un llibre d’història o l’edició d’avui de qualsevol diari, encara que sigui el més pamfletari, en trobarà mostres.

Dins d’aquest desgraciat destí, hi ha linxaments i linxaments. Una dada que sempre es repetia és la col·laboració d’algun autòcton en aquest afer tan pròdig. Tot i així, trobo que no és comparable a la situació actual el col·laboracionisme borbònic o el franquista. En aquestes situacions és molt fàcil, humà, entendre els canvis de camisa.

La situació moderna és la que em sembla més difícil de justificar. Ara som dins un context polític europeu on la por a la desaparició física no existeix. Hi ha certes garanties per poder fer-te aguantar el tipus, arribat el cas. Tot i així hem arribat a l’extrem dels extrems més absurds, per ridículs. Aquells on era inimaginable que per allí es podes donar un cas de linxament sagnant. Moralment sagnant, vull dir.

El cas de l’aigua a casa nostra ens ha esventrat moralment. Com a país. Ha deixat al descobert fins a quin punt podem arribar a ser d’insignificants i poca cosa. De la fotesa en la qual s’ha convertit Catalunya.

Abans d’ahir vam ser portada i comentari de tota la premsa internacional. Ni pagant haguéssim lograt aquest ressò mediàtic. La imatge del vaixell carregat d’aigua que atraca al port de Barcelona és la cosa més inexplicable que ha passat en molt de temps. En el nostre món, a la vella Europa. Escenes semblants les veiem en l’ajut humanitari després d’una catàstrofe sobtada. Ha estat una vexació majúscula.

Potser si que hi ha catàstrofe. Potser no és evident i requereix forçar l’abstracció. Potser sí que és una catàstrofe de dimensions desconegudes haver de patir el mateix color polític en tots els nivells de la política: govern espanyol, govern català, govern de Barcelona, govern de la Diputació, govern civil.

És un linxament moral haver de protagonitzar un ridícul mundial. Ratlla el drama humanitari l’haver d’aguantar tanta poca solvència del nostre govern. Pel matí aprova un decret i a la tarda se suma a la manifestació en contra. La novetat és que ara ja no cal cap tropa ni puny espanyol, per reblar un perfecte linxament.

El darrer, il·lustrat també pel regidor Wiliam. Anuncia una conxorxa internacional, amb l’objectiu d’enfonsar Barcelona. Ell que va formar part del govern català. Aquell que havia d’arreglar el mal de la pluja amb una nova cultura de l’aigua. I ara que hem vist tal obra de govern, ara se’n va a l’altra banda de la plaça a certificar que tot el món coneix la nostra particular forma de fer el ridícul. I la denuncia. Gràcies mil Sr. Wiliam.

Avui som capaços d’anul·lar-nos, d’humiliar-nos, solets com a país. No ens calen ni els col·laboracionistes. Ho fem tan bé que enlluernem el món. Un i altre cop. Els espanyols ho saben. I és en aquest context que es produirà segurament una altre gran prova de foc moral. Dubto molt que un país que no sap ni com fer-s’ho per omplir la cisterna del wàter, que sàpiga estar a l’alçada quan l’estat borbònic torni altre vegada a abolir-nos les lleis. Aquest cop no caldrà ni recórrer a la força, que és com pertoca a la forma moderna de linxar els catalans.

Préssecs a 400 euros

Avui m’he llevat 2.0. a vessar. Us convido a mirar una seqüència de vídeos.
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=424439
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=213699
http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=220999

Si vas molt enfeinat amb el primer n’hi ha prou. Més o menys tothom ha sentit parlar sobre el miracle dels pans i els peixos, que en la darrera cursa electoral va sorgir en forma de 400 euros.

Quan vaig trobar aquestes perles cinematogràfiques, vaig recordar la cara de lluç que se li va quedar a en Mas. Aquella encaixada de mà a la Moncloa gairebé em provoca el col·lapse. Em va costar uns quants dies processar aquella imatge, com a en Carod. Vist com va anar aquell campi-qui-pugui al final només comptava la foto-finish. Que li diguin a en Mas el que li ha arribat a pesar aquesta llosa. Gràcies a confiar amb el talante ZP, avui en Mas simbolitza el monument errant al préssec. I el que el rondarà aquesta llufa!.

Però la cosa semblava un problema personal de’n Mas. Quan una mentida te la venten una i altra vegada, diuen els experts de la comunicació que acaba esdevenint veritat irrefutable. Així és que quan vam entrar en la febrada electoral, el ventilador de les veritats ZP va posar-se en marxa. L’escampada va ser majúscula, amb coses només vistes per Nadal, a les cartes dirigides als Reis d’Orient. I la cirereta en fou els 400 euros, que havien de salvar-nos la vida demà passat.

Entenc que el model de la "peonada" faci fortuna. Sobretot en l’estrat social més infeliç. Ja vaig dir que quan la cosa t’ha de venir de 400 euros l’any, significa que el teu mal de cap real és de bastant més que això. I quan els problemes te’ls volen resoldre posant-te una pastanaga davant els nassos és que reps la consideració d’ase. Quan algú vol comprar el teu vot amb tanta poca consideració, amb diners que no són els seus, a preu rebentat, no mereix ni que se li torni cap contesta.

El que mai m’hagués imaginat -i aquí és quan m’agafa el complex de préssec ben almivarat- és que l’oferta anés tan saturada d’engany. Una cosa és agafar a banda en Mas i afaitar-lo de dalt a baix. Fins i tot hi ha qui amb això pot arribar a considerar en ZP un veritable heroi. Ara, amb la versió més aberrant de la "peonada", perquè en aquest cas el "senyorito" no paga ni la puta misèria que tant va marmolar a cau d’orella, en ZP i el seu cor d’escolanets esdevenen uns quasi delinqüents.

Les mentides, les estafes, els robatoris socialment estan mal vistes. Tant, que pots acabar a redòs d’alguna ombra, si no exerceixes de polític. M’agradaria saber on queda el pot de les essències, quan l’esquerra entra en campanya. On queda l’ètica, l’honor, el sentit de la vergonya, la paraula donada. El nostre món, per damunt dels papers –les lleis o els contractes- no és res sense la confiança.

Suposo que parlar d’aquestes foteses només ho fan els carques, els conservadors. El monstre de la dreta. Ser d’esquerres és tota una altra llegenda. No tothom està preparat per entendre-la. I, ai d’aquell que no ho faci!. M’agradaria saber, hores d’ara, qui sap destriar els bons dels dolents. A mi ja em costa molt. Si els 400 euros queden en no res, serà impossible. I no en vingueu amb més cuentos de la dreta i l’esquerra, si us plau. Parleu-me de lladres.

Els descendents del 1714

Mentre no siguem capaços de veure Catalunya en clau catalana, anem malament. Consti que no ho dic excitat per les fètides teories que apunten cap el 2014. No. La cosa m’assalta quan veig el ressò que podem fer de determinades notícies, provinents del cor de la Brunete.

No fou cap novetat, fins que La Vanguàrdia va començar a tirar contra tot el que es movia que fos català. No en català, no. Contra allò que penses en clau catalana. Allò en absolut ha estat el més reeixit.

El Pais va representar la professionalització del tema. No sé que passa, però quan es tracta de la lluita més sibil·lina contra Catalunya, el progressisme sempre ha anat per endavant de qualsevol PP, Aznar o altre objecte catalogat a la dreta. De llarg. Un clàssic pel record fou el tema Banca Catalana, per exemple.

Quan no hi ha tancs per atiar alegrement, cal provar altres experiments. Democràtics, naturalment. Hi ha una insinuació política que sorgeix des de les files més progres, hi ha una mitjà de comunicació que se’n fa ressò i després arriba un fiscal, que tot prenent les magdalenes amb el cafè, llegeix sobresaltat una informació on l’objectivitat periodística apunta que per aquí es cou un fil de delicte. I naturalment, les coses així, engega una causa. La darrera experiència, el 3%.

Aleshores comença a bullir una olla, els vapors de la qual idiotitzen mig país. Ningú para a mirar qui remena l’olla o qui reparteix el tall. Tots ben encabronats, això si, com a perfectes mindundis. Com si la justícia es repartís pels safareigs en comptes dels jutjats. I vinga remenar i remenar i atiar el foc. I els catalanets, la ruqueria dels quals està més que comprovada, molt esvalotats, escandalitzats, corpresos. Com la tribu més analfabeta del planeta, s’avé a jugar amb allò que mai hauria d’avenir-s’hi: participar en el joc de les mitges veritats. Perquè al final qui esta posant-se en dubte és a si mateix. El país sencer. En darrer terme, la conclusió que surt de tot plegat, és que els catalans som uns xorissos, uns poca vergonyes i gent de poc fiar. Amb un punt excessiu de mesquinesa el que fem és aportar l’evidència. Sempre acaba amb el linxament moral de Catalunya per part dels mateixos.

Si les coses es fan mal fetes, com passa arreu, cal denunciar el que sigui als jutjats. I fins que un jutge no dicti sentència no es pot fer certa mena de sacramental. Si et creus tot aquest sermonet que pertanys a un país modern, europeu, llegit, és clar.

L’escàndol havia d’haver arribat abans. Amb la formació del tripartit. Veient la nul·litat per metre quadrat que exhibia aquest govern, no és pas d’estranyar que els informes havien de córrer frenèticament amunt i avall. Per força. Per pura necessitat. Si no t’escandalitza que segons qui pugui governar, sabent que va just de lectura comprensiva o d’ortografia, ara no pots fer gaire suc amb això dels informes. Si un jutge no te’n dona motius, és clar.

Tota la resta és donar corda als pesats de sempre. Als que proven de fer l’abordatge final. Als descendents dels pirates que el 1714 van pensar que la feina ja estava feta i que el camí era llis i pla. Que podien venir per aquí a cercar minyones i que estan convençuts que amb en Floquet de Neu també va arribar el pa amb tomàquet.

Paranormalitat i desafecció

Un dels fenòmens paranormals que ens ha proveït el tripartit –en les dues versions- ha estat la desafecció. Aquí ja se’m pot acusar de demagog, perquè suposo que començar d’aquesta forma pot excitar molt, sobre tot si pagues alguna quota de militant obedient. Però en realitat de demagògia en pretenc fer ben poca. Jo no vull dir asèpticament que un tripartit comporti irremeiablement desafecció. No. Això que quedi clar. Ara, el que si he dit -i repetidament- és que la classe política és un referent per a la societat, amb valor incalculable.

Del que faci o desfaci aquest gremi no podem comptar que tingui un pes equivalent a zero. Que no hi hagi cap repercussió en la ciutadania. Per això sobta tant quan els polítics s’avenen a liderar segons quina mena d’espectacle.

El curs que protagonitza el govern marca la pauta. Hi té una responsabilitat màxima. L’oposició no queda exenta de responsabilitat, però la vida política del país resta en mans del govern. L’obra de govern no la fa qui és al galliner. Entenc que això és prou clar i qui lidera, per tant, el curs polític és qui governa. La cara política del país no és el teu retrat o el meu. Sinó el del Govern.

El gruixut del tema és que amb el tripartit, va venir la novetat. Per primer cop el Govern català crea una conselleria especifica de participació ciutadana. I coincideix amb aquest fet històric el de la desafecció roent.

A risc ara si de vorejar la demagògia, penso que el responsable d’aquella conselleria hores d’ara havia d’haver-se dedicat a d’altres afers. A poder ser més domèstics. No cal que expliciti el que s’esdevé quan un fenomen semblant brolla en el camp de l’empresa privada. La reacció aniria justament en sentit contrari, si aquesta empresa vol arribar a gaudir finalment d’uns resultats que es marca.

Lluny de tot això, la nit electoral que precedeix el naixement del segon tripartit, apareix un raig de goig i alegria que no es dona en cap altra seu política més que a can Saura. L’únic valor en alça de la política queda representat per aquesta opció. A la resta de partits només hi ha cara de funeral i principi de depressió.

La lògica paranormal porta indefectiblement a repetir. Vols participació ciutadana?. Aquí tens en Saura. No volies sopa?. Aquí tens dues tasses. I amb ell, l’abstenció s’engreixa vigorosament. Fins el punt, que quan ratlla l’escàndol, hi ha l’original pensada de redactar un projecte que en valori les causes.

L’estudi arriba a reflexar el detall dels 24 218’32 euros que costa. Hi ha una justificació molt pormenoritzada de què val cada peça que el compon i fins i tot arribem a saber que ha calgut que un tècnic del cos superior de nivell 26 de la Direcció General de Participació Ciutadana hi hagi dedicat aproximadament 180 de les seves hores. (No queda clar si el valor d’aquest temps és dins el total del cost directe “d’aquest projecte”).

La primera impressió és la de tenir un “paper” molt pensat de cara la galeria. Amb el que en el seu dia va elaborar el Grup Hayek, el problema ja anava més que servit. Ho dic altre cop sense ànim de fer el demagog. Alguna de les pensades són d’allò que la gent “normal” com ara jo en diem de pa sucat amb oli. Entre el “repertori obert” de propostes trobem perles d’aquest calibre: Establir la formació especialitzada dels professionals de la comunicació dedicats a la informació política.

El problema sembla que ens arribi de Mart. El tractem com bons marcians i fem un esforç marcià per assumir-ne alguna solució. Només en aquest cas, d’estricta lògica paranormal, trobo comprensible la creació d’una conselleria dedicada a eradicar la desafecció i que el seu responsable no se’l pugui extirpar de la cadira ni amb sabó. Si no hi ha marge pel surrealisme, escolta, que faci les maletes que ja ha durat prou aquesta comèdia.